Millor prendre-s'ho amb humor



foto: aprofitaré per a fer autobombo
Venècia, en una de les nombroses, estretes i freqüentadíssimes calles que porten fins al pont de Rialto. La meva sorpresa és majúscula quan m'aturo en una de les botigues de souvenirs i em trobo amb aquesta samarreta, juntament amb les de I love Italia o les de la Università di Venezia que tant es porten des de fa uns anys. I <3 BUNGA BUNGA. Dosis de sarcasme i de sorna a dojo.
Reconec que se'm va escapar una petita rialla quan la vaig veure. En canvi, les meves companyes de viatge, totes dues italianes, se la van quedar mirant amb una cara de ràbia i desdeny que al principi no vaig saber comprendre. Suposo que aquest deu ser un tret que ens diferencia dels nostres 'amics' transalpins. Parlo del nostre sentit de l'humor tan típicament català, amb aquesta ironia fina i la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos o, al menys, prendre'ns tot allò que passa al nostre voltant amb una mica de bon rotllo.
No obstant, és normal que un país amb un patrimoni cultural tan envejable senti vergonya al veure la imatge que la seva classe política ha exportat a la resta del món: la d'un president faldiller i corrupte que té a les seves mans un país que es troba també en una situació gairebé crítica, amb un deute públic que en aquests moments arriba, agafeu-vos fort, al 120% del PIB. "Si fos per mi, dimitiria", assegurava Berlusconi recentment, després de dir que no es presentaria a les generals del 2013, i jo em pregunto quantes cullerades de cinisme haurà posat en aquestes paraules.
Tot plegat, em recorda al Nadal, quan vaig enviar a la família que em va acollir l'estiu passat a Pordenone una cistella amb una ampolla de cava... i un caganer amb la figura de Silvio Berlusconi. A les poques hores vaig rebre un mail d'ells: "hem mort de riure quan ens hem adonat que el caganer era en realitat el nostre estimadíssim Premier. Som l'enveja de tot el barri. On l'has comprat? Que te'n podríem encarregar uns quants  més!?". Ho veieu? Amb una mica de sentit de l'humor, tot és una mica més fàcil...

Èxits eclipsats

El futbol estarà de vacances, però l'actualitat a can Barça, com sempre, no sembla aturar-se mai. Ahir mateix, va ser un dia prou important: Ricky Rubio anunciava la seva marxa del club per provar sort a la NBA, i el Barça Alusport donava un pas de gegant contra el Caja Segovia per a sentenciar la lliga. Del mercat de fitxatges d'estiu al futbol millor ni en parlem, perquè tots ens comencem a conèixer la cançoneta de cada any...

Però el Barça va ser, o hauria d'haver estat, notícia per un altre motiu. Ahir mateix, les noies del FC Barcelona es classificaven per la final de la Copa de la Reina, amb gols de Marta Corredera i Noemi Rubio. A la ciutat de Las Rozas es va viure un partit emocionant, amb trets que recordaven molt als Messi i companyia: una possessió de la pilota que sovint s'apropava al 70%, joc de toc, i dos gols per a treure's el barret.

Portada de la web oficial del Barça, on no apareix res sobre la final de la Copa de la Reina.
Ara bé, podríem comptar amb els dits d'una sola mà els mitjans que han informat d'aquest tema durant la jornada d'avui. És més, la pàgina web oficial del Futbol Club Barcelona no diu absolutament RES del triomf de les noies entrenades per Xavier Llorens en la seva portada. A la Copa de la Reina només en dediquen un petit apunt a la secció de Futbol base, gairebé amagat.

Poca cosa més podem dir sobre les desigualtats entre el futbol masculí i el femení. No només com a diferència de sous, de patrocini i de seguiment mediàtic. Parlem de la condició: al futbol femení ni tan sols se'l considera com a "esport professional". Només cal veure com a la web del Barça apareixen a la secció de plantilles de "futbol formatiu". Les perspectives no sembla que millorin, i és trist. Si ens diem a nosaltres mateixos aficionats a l'esport, ja no entro en culers o no, ens hauria d'agradar l'esport en totes les seves variants. O no?

Una mica més de sort ha tingut Elena Rosell. Aquesta valenciana serà la primera dona espanyola que competirà al campionat del món de MotoGP, substituint el lesionat Julián Simón en el circuit holandès d'Assen, a mans de l'equip de Jorge Martínez Aspar.

La cobertura mediàtica d'aquesta notícia ha estat superior a la del Barça femení en premsa escrita i diaris electrònics (no ha estat així, en canvi, en televisió) i, fins i tot, Rosell ha tingut 'l'honor' de ser Trending Topic a Twitter durant la tarda-nit d'ahir. Repeteixo, la cobertura d'aquesta notícia ha estat superior, però lluny de la que -crec- hauria d'haver tingut.

El de les noies del Futbol Club Barcelona i l'Espanyol, altre finalista de la Copa de la Reina, i el d'Elena Rosell (i el de moltes altres esportistes que segurament ni tan sols coneixeríem) són dos èxits esportius a tenir molt en compte per a tots nosaltres, però, en canvi, queden eclipsats per les notícies de sempre, les de l'esport rei i altres estrelles (la gran majoria d'elles, masculines) del firmament esportiu. I és una llàstima. La solució? La Federació Internacional de Bàsquet en proposa una: canviar la indumentària esportiva actual per una altra de més curta, estreta i, en definitiva, suggerent al públic masculí.

La solució més adequada? En tinc uns quants dubtes. No és aquesta la manera amb què acabaríem amb els comentaris sexistes. De fet, per la xarxa ja corre una petició perquè s'anul·li aquesta norma, la qual jo ja he signat. Perquè s'ha d'aconseguir que l'esport femení tingui l'atenció que es mereix, però sempre d'una manera lícita...

Relax, il·lusió i ganes de treballar

Acadèmicament, ja estic de vacances. Sembla mentida que hagin passat nou mesos d'aquell "primer dia a la uni" i de tota la desorientació que portàvem a sobre, però bé, toca deixar enrere aquest any de novata i el balanç és prou satisfactori. Vull pensar que he après moltes coses que em serviran en un futur no gaire llunyà i, sobretot, que he crescut com a persona, que he guanyat en confiança amb mi mateixa i que, poc a poc, estic aprenent a espavilar-me en aquest món tan competitiu. Ara toca un descans -espero!- ben merescut. Però, com no podia ser d'una altra manera, amb moltes idees al cap i ganes de fer coses... 

Col·laboro des de principis de febrer amb Llums de la Ciutat, un espai creat per companys de la meva facultat on som nosaltres, els estudiants, els qui tenim l'oportunitat d'elaborar els nostres propis continguts en ràdio, televisió, o en la revista de Llums. Fins ara no m'hi he pogut implicar tant com voldria -coses del procés d'adaptació a la uni...-, però ara toca posar-s'hi al 100% perquè aquest nou projecte, Llumsmedia de Produccions S.L., pugui sortir endavant...



La filosofia de les 'llumetes' m'ha atret des d'un bon principi. Ambició i moltes ganes de créixer i seguir aprenent, però sempre amb molta empenta i esforç i, sobretot, amb molt bon rotllo. I ara una servidora aportarà el seu granet de sorra un cop per setmana!

Em trobareu cada dimecres, a la secció de Cultura. Llibres, exposicions, el que se m'acudeixi. També, i això em fa especial il·lusió, m'encarregaré de les cròniques de MotoGP per la secció d'Esports... :-P I, si el temps i agendes ho permeten, alguna entrevista també caurà. També participaria a alguna de les tertúlies d'esports a ràdio i, amb una mica de sort, podré treure la multitasking que porto dins i fer una mica de tele... he dit ja que me'n moro de ganes? No? Doncs això.

No puc fer més que agrair a la família de Llums de la Ciutat per donar-me aquesta oportunitat que penso aprofitar al màxim i donar el 100% de mi mateixa. Em sobren les ganes d'aprendre i tinc l'oportunitat de créixer juntament amb un projecte com aquest...

Què més puc demanar?

Meme literari

He aprofitat que ja vaig un pèl més tranquil·la d'exàmens per a fer una entrada una mica diferent. Qui em conegui una mica ja sabrà que m'agrada molt llegir, i després d'haver vist aquest test al blog de la Clara, no me n'he pogut estar... i, la veritat, m'ho he passat la mar de bé recordant novel·les i escollint entre totes les que he llegit.

I vosaltres, heu llegit algun d'aquests llibres? Què us han semblat? Accepto (és més, exigeixo) recomanacions, ara que queda poc per les vacances! :)



L'últim llibre que he llegit: Strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson, un clàssic al qual feia temps que li anava al darrere. Vaig trobar fa poc una edició bastant econòmica en anglès de Penguin Books, i no vaig dubtar en endur-me'l :)

Un llibre que va canviar la meva forma de pensar: La elegancia del erizo, de Muriel Barbery. Potser perquè el vaig llegir en 'hores baixes', però de seguida em va omplir d'optimisme...

L'últim llibre que em va fer plorar: No crec que trobi mai un llibre que em faci plorar tant com Marina, de Carlos Ruiz Zafón.

L'amenaça del vot xenòfob

Reconec que, una setmana després, encara estic flipant en colors amb el spot de Plataforma per Catalunya de cara al 22-M... però la predicció ambiciosa (i agosarada) de Josep Anglada i companyia per al 2025 no és ni de bon tros el que més m'ha sorprès de tot el que portem de campanya electoral. No m'ha sorprès aquest anunci, ni tan sols les imatges d'immigrants subsaharians enganxant cartells de PxC, en un partit on les seves intencions van quedar clares des del principi arran de les eleccions del 28-N

La hipocresia feta partit polític (foto: ARA.cat)
Així doncs, aquestes eleccions municipals quedaran marcades per la legalitzada Bildu, pel possible canvi de poder a l'Ajuntament de Barcelona trenta-dos anys després... però també pel discurs xenòfob que s'ha anat implantant a les files del Partit Popular.

Alguns ja s'ho ensumaven, només calia veure com Alícia Croft lluitava aferrissadament contra immigrants il·legals en la versió beta del seu videojoc. Però va ser Xavier García Albiol qui va anar més enllà i, sense l'ajuda de cap mena d'avatar ni plataforma virtual, va incidir en el missatge que immigració equival a delinqüència. "Els gitanos romanesos vénen als barris de La Salut i Llefià [Badalona] a delinquir", deia (i encara diu) convençut, i ell mateix es va encarregar de demostrar aquesta "realitat" portant a passejar per allà diputades de l'UMP francès. No va ser altra que Pilar Rahola qui va carregar contra ell, en el pregó de les festes de Badalona, i en el que possiblement és l'article més brillant de tots que he llegit d'aquesta periodista (que no són pocs, com a lectora assídua de La Vanguardia).

L'alcaldable a "Bachelona".
Alberto Fernández Díaz no ha volgut quedar-se enrere. Tot és qüestió d'agafar un estudi mèdic qualsevol i donar-li la volta al seu plaer: ara resulta que els immigrants han estat els culpables de reintroduir malalties que havien estat erradicades a Barcelona. Una afirmació que, malauradament per a 'Alberto Jones', no està avalada per cap estudi, tal com ha confirmat avui Josep Maria Jansà en una entrevista  a El món a RAC1.

Si el discurs d'Anglada ja era prou esfereïdor al seu moment, veure com alguns dels 'pesos pesats' de la política del nostre país s'han apropiat d'aquestes mateixes idees posa els pèls de punta. El pitjor de tot és que el PP podrà aprofitar aquesta mateixa estratègia per embutxacar-se uns quants vots més. Com ha dit Julio Diaz (@jjdiaz87), després d'haver plantejat aquest tema a Twitter, es podrien prohibir els partits xenòfobs, però no les persones que els voten. Perquè, per desgràcia, el vot xenòfob/racista ens amenaça perillosament. Com deia també l'Annn a Twitter, quines són aquestes malalties de què parlen al PP? El racisme? La xenofòbia?

Les seves intencions són clares: aturar les ajudes socials a immigrants i, si cal, expulsar-los del país. La pregunta és, no hi ha cap altra manera de resoldre un tema com aquest, a partir del diàleg i d'intentar la cohesió entre ambdues parts? Ara per ara, aquesta idea sembla més aviat una utopia...