La indignació com a motor del canvi

Noranta-tres anys. Stéphane Hessel (Berlín, 1917) assumeix que ja li queda poc temps en aquest món. A les seves esquenes ha acumulat gairebé setanta anys de compromís polític: com a membre del Consell Nacional de Resistència dirigit pel general De Gaulle, col·laborant com a diplomàtic de les Nacions Unides i, posteriorment, com a ferm defensor de la causa palestina. Però què és allò que l'ha mogut en tots aquests anys de lluita constant? Ell no en té cap dubte: la indignació.

Stéphane Hessel, l'autor de Indigneu-vos!

Aquest és el tema de què tracta Indigneu-vos!, un dels grans èxits editorials del passat sant Jordi. Vivim en una societat on el poder del diner cada cop adquireix més rellevància, i on aquesta “visió productivista” del món ha acabat apoderant-se de molts dels àmbits de la nostra vida. D'aquesta manera, Hessel es pregunta què se n'ha fet, dels valors democràtics com l'ètica, la justícia i la llibertat.

Així com la segona meitat del segle XX va suposar una etapa de grans progressos en matèria de drets humans, hem viscut una primera dècada del segle XXI marcada per les intervencions militars dels Estats Units de George Bush, la greu crisi econòmica actual, i la falta de compromís per a evitar el canvi climàtic i preservar el medi ambient. No és fàcil identificar els culpables d'aquesta etapa de retrocés. De fet, Stéphane Hessel assenyala més d'una institució com a responsables de tot plegat. Només cal veure com la classe política no ha dut a terme cap pla de desenvolupament econòmic nou ni cap reforma o aportació basada en els valors esmentats prèviament, els mitjans de comunicació no fan altra cosa que imposar un consum massiu que sovint menysprea la cultura, i les entitats financeres es preocupen més dels seus dividends que no pas de l'interès general.

Davant aquest panorama tan complex, Stéphane Hessel ens proposa una cosa: indignar-nos. Com diu José Luis Sampedro, autor del pròleg, “de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història”. “És un valor preciós”, conclou Hessel, “et converteix en una persona militant, forta i compromesa”. Per això, hem de vèncer la indiferència, la pitjor de les actituds, mirar el nostre voltant i veure quines situacions fan que ens indignem. Hem d'aixecar la nostra veu, però sempre de manera pacífica: no exasperant-nos, sinó esperançant-nos.

Optimista o no, aquest petit llibre, de no més de cinquanta pàgines, ens convida no només a la reflexió, sinó que també a l'acció. Stéphane Hessel va trobar aquest sentiment d'indignació per primera vegada quan va entrar a la Resistència, i el va acompanyar també quan va redactar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 -és l'únic dels redactors que encara viu-. Ara, Stéphane Hessel passa el seu testimoni als més joves. Potser aquest esperit és el que ha dut el món àrab a la revolució que estem vivint ara mateix. I, per sort, podem dir que a casa nostra també tenim moltes persones que s'han indignat, per exemple, davant les retallades a Sanitat. Només d'aquesta manera, amb el que l'autor anomena una “insurrecció pacífica”, podrem donar pas a la negociació on abans hi ha hagut opressió.

(article publicar pròximament a Llums de la Ciutat)

U contra u fan quatre.

Un 'clàssic' sempre dóna molt de sí. Totes les cadenes de televisió compten els dies que queden per a què arribin, els informatius d'esports dediquen programes i programes per analitzar-ne l'abans i el després, els aficionats surten el carrer, per a celebrar, o per a beure i oblidar, o per acabar en una batalla campal contra els Mossos a Canaletes i els voltants. Els bars s'omplen de gom a gom i el país sencer queda totalment paralitzat.

Fins aquí, tot bé. Ara, imaginem-nos tot això multiplicat per quatre.

Si m'ho haguessin dit al principi de temporada, o abans, quan Mourinho va signar pel Madrid, m'hauria espantat moltíssim. A 'ese portugués' li tenia un gran respecte, sobretot després d'aquella dolorosa eliminatòria de Champions contra l'Inter. Ara bé, després del 5-0 a la Lliga, i de les múltiples perles que han sortit de la seva boca... la cosa ha canviat completament. No estic gens nerviosa (la cosa canviarà cap a les 21.30, suposo), i si ho vam poder aconseguir una vegada, podem aconseguir-ho totes les que vulguem. Per probabilitat, algun hauríem de perdre. Però sempre apareixerà Pep per a trencar-nos les estadístiques: ha guanyat tots els clàssics que ha disputat com a entrenador. Cinc de cinc.

Avui toca al Bernabéu, i hi arribem amb l'entusiasme i l'humiltat que ens caracteritza. Ja han quedat oblidades les imatges dels nostres jugadors fent el passadís als nostres rivals. Ara és la imatge del nostre bentornat Puyol besant la senyera la que ha quedat a les nostres retines. Amb una mica de sort, aquesta imatge podrà repetir-se avui.

Jo, de moment, dic un 0-2, gols d'Iniesta i de Messi. I vosaltres, què en dieu? Sigui el que sigui, cordeu-vos el cinturó, que ens ho passarem bé. Paraula de Pep.

La nostàlgia es diu... Trieste.

Primer de tot, he de dir que, sí, he fet una rentada de cara al blog. La qüestió era renovar-se o morir, i en aquest nou trencaclosques trobareu des d'anècdotes personals a articles escrits per a classe o les col·laboracions que faig, passant per allò que escric quan les muses acompanyen. Sigueu benvinguts, doncs, a aquesta nova versió del blog! :)

Avui, amb el solet que ens acompanya, encetem un nou mes. És l'April Fool's Day i me n'adono de com està passant, de ràpid, aquest 2011. I m'he posat a recordar del moment més feliç de tot el que portem d'any. No en fa ni un mes, d'això. Es tracta del passat Carnestoltes, que vaig tenir la sort de poder passar al nord-est d'Itàlia (Trieste, Udine... i Venècia!!). He llegit, a més, l'article de La Trieste de Magris a Llums de la Ciutat, i m'he posat encara més nostàlgica. Trieste té una de les platges més boniques (i tranquil·les! I NETES!) que he vist mai, i és un indret molt acollidor, malgrat la Bora (un fort vent característic de la zona)...