Millor prendre-s'ho amb humor

foto: aprofitaré per a fer autobombo

Venècia, en una de les nombroses, estretes i freqüentadíssimes calles que porten fins al pont de Rialto. La meva sorpresa és majúscula quan m'aturo en una de les botigues de souvenirs i em trobo amb aquesta samarreta, juntament amb les de I love Italia o les de la Università di Venezia que tant es porten des de fa uns anys. I <3 BUNGA BUNGA. Dosis de sarcasme i de sorna a dojo.

Reconec que se'm va escapar una petita rialla quan la vaig veure. En canvi, les meves companyes de viatge, totes dues italianes, se la van quedar mirant amb una cara de ràbia i desdeny que al principi no vaig saber comprendre. Suposo que aquest deu ser un tret que ens diferencia dels nostres 'amics' transalpins. Parlo del nostre sentit de l'humor tan típicament català, amb aquesta ironia fina i la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos o, al menys, prendre'ns tot allò que passa al nostre voltant amb una mica de bon rotllo.

No obstant, és normal que un país amb un patrimoni cultural tan envejable senti vergonya al veure la imatge que la seva classe política ha exportat a la resta del món: la d'un president faldiller i corrupte que té a les seves mans un país que es troba també en una situació gairebé crítica, amb un deute públic que en aquests moments arriba, agafeu-vos fort, al 120% del PIB. "Si fos per mi, dimitiria", assegurava Berlusconi recentment, després de dir que no es presentaria a les generals del 2013, i jo em pregunto quantes cullerades de cinisme haurà posat en aquestes paraules.

Tot plegat, em recorda al Nadal, quan vaig enviar a la família que em va acollir l'estiu passat a Pordenone una cistella amb una ampolla de cava... i un caganer amb la figura de Silvio Berlusconi. A les poques hores vaig rebre un mail d'ells: "hem mort de riure quan ens hem adonat que el caganer era en realitat el nostre estimadíssim Premier. Som l'enveja de tot el barri. On l'has comprat? Que te'n podríem encarregar uns quants  més!?". Ho veieu? Amb una mica de sentit de l'humor, tot és una mica més fàcil...

L'amenaça del vot xenòfob

Reconec que, una setmana després, encara estic flipant en colors amb el spot de Plataforma per Catalunya de cara al 22-M... però la predicció ambiciosa (i agosarada) de Josep Anglada i companyia per al 2025 no és ni de bon tros el que més m'ha sorprès de tot el que portem de campanya electoral. No m'ha sorprès aquest anunci, ni tan sols les imatges d'immigrants subsaharians enganxant cartells de PxC, en un partit on les seves intencions van quedar clares des del principi arran de les eleccions del 28-N. 

La hipocresia feta partit polític (foto: ARA.cat)

Així doncs, aquestes eleccions municipals quedaran marcades per la legalitzada Bildu, pel possible canvi de poder a l'Ajuntament de Barcelona trenta-dos anys després... però també pel discurs xenòfob que s'ha anat implantant a les files del Partit Popular.

Alguns ja s'ho ensumaven, només calia veure com Alícia Croft lluitava aferrissadament contra immigrants il·legals en la versió beta del seu videojoc. Però va ser Xavier García Albiol qui va anar més enllà i, sense l'ajuda de cap mena d'avatar ni plataforma virtual, va incidir en el missatge que immigració equival a delinqüència. "Els gitanos romanesos vénen als barris de La Salut i Llefià [Badalona] a delinquir", deia (i encara diu) convençut, i ell mateix es va encarregar de demostrar aquesta "realitat" portant a passejar per allà diputades de l'UMP francès. No va ser altra que Pilar Rahola qui va carregar contra ell, en el pregó de les festes de Badalona, i en el que possiblement és l'article més brillant de tots que he llegit d'aquesta periodista (que no són pocs, com a lectora assídua de La Vanguardia).

L'alcaldable a "Bachelona".

Alberto Fernández Díaz no ha volgut quedar-se enrere. Tot és qüestió d'agafar un estudi mèdic qualsevol i donar-li la volta al seu plaer: ara resulta que els immigrants han estat els culpables de reintroduir malalties que havien estat erradicades a Barcelona. Una afirmació que, malauradament per a 'Alberto Jones', no està avalada per cap estudi, tal com ha confirmat avui Josep Maria Jansà en una entrevista  a El món a RAC1.

Si el discurs d'Anglada ja era prou esfereïdor al seu moment, veure com alguns dels 'pesos pesats' de la política del nostre país s'han apropiat d'aquestes mateixes idees posa els pèls de punta. El pitjor de tot és que el PP podrà aprofitar aquesta mateixa estratègia per embutxacar-se uns quants vots més. Com ha dit Julio Diaz (@jjdiaz87), després d'haver plantejat aquest tema a Twitter, es podrien prohibir els partits xenòfobs, però no les persones que els voten. Perquè, per desgràcia, el vot xenòfob/racista ens amenaça perillosament. Com deia també l'Annn a Twitter, quines són aquestes malalties de què parlen al PP? El racisme? La xenofòbia?

Les seves intencions són clares: aturar les ajudes socials a immigrants i, si cal, expulsar-los del país. La pregunta és, no hi ha cap altra manera de resoldre un tema com aquest, a partir del diàleg i d'intentar la cohesió entre ambdues parts? Ara per ara, aquesta idea sembla més aviat una utopia...

La indignació com a motor del canvi

Noranta-tres anys. Stéphane Hessel (Berlín, 1917) assumeix que ja li queda poc temps en aquest món. A les seves esquenes ha acumulat gairebé setanta anys de compromís polític: com a membre del Consell Nacional de Resistència dirigit pel general De Gaulle, col·laborant com a diplomàtic de les Nacions Unides i, posteriorment, com a ferm defensor de la causa palestina. Però què és allò que l'ha mogut en tots aquests anys de lluita constant? Ell no en té cap dubte: la indignació.

Stéphane Hessel, l'autor de Indigneu-vos!

Aquest és el tema de què tracta Indigneu-vos!, un dels grans èxits editorials del passat sant Jordi. Vivim en una societat on el poder del diner cada cop adquireix més rellevància, i on aquesta “visió productivista” del món ha acabat apoderant-se de molts dels àmbits de la nostra vida. D'aquesta manera, Hessel es pregunta què se n'ha fet, dels valors democràtics com l'ètica, la justícia i la llibertat.

Així com la segona meitat del segle XX va suposar una etapa de grans progressos en matèria de drets humans, hem viscut una primera dècada del segle XXI marcada per les intervencions militars dels Estats Units de George Bush, la greu crisi econòmica actual, i la falta de compromís per a evitar el canvi climàtic i preservar el medi ambient. No és fàcil identificar els culpables d'aquesta etapa de retrocés. De fet, Stéphane Hessel assenyala més d'una institució com a responsables de tot plegat. Només cal veure com la classe política no ha dut a terme cap pla de desenvolupament econòmic nou ni cap reforma o aportació basada en els valors esmentats prèviament, els mitjans de comunicació no fan altra cosa que imposar un consum massiu que sovint menysprea la cultura, i les entitats financeres es preocupen més dels seus dividends que no pas de l'interès general.

Davant aquest panorama tan complex, Stéphane Hessel ens proposa una cosa: indignar-nos. Com diu José Luis Sampedro, autor del pròleg, “de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història”. “És un valor preciós”, conclou Hessel, “et converteix en una persona militant, forta i compromesa”. Per això, hem de vèncer la indiferència, la pitjor de les actituds, mirar el nostre voltant i veure quines situacions fan que ens indignem. Hem d'aixecar la nostra veu, però sempre de manera pacífica: no exasperant-nos, sinó esperançant-nos.

Optimista o no, aquest petit llibre, de no més de cinquanta pàgines, ens convida no només a la reflexió, sinó que també a l'acció. Stéphane Hessel va trobar aquest sentiment d'indignació per primera vegada quan va entrar a la Resistència, i el va acompanyar també quan va redactar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 -és l'únic dels redactors que encara viu-. Ara, Stéphane Hessel passa el seu testimoni als més joves. Potser aquest esperit és el que ha dut el món àrab a la revolució que estem vivint ara mateix. I, per sort, podem dir que a casa nostra també tenim moltes persones que s'han indignat, per exemple, davant les retallades a Sanitat. Només d'aquesta manera, amb el que l'autor anomena una “insurrecció pacífica”, podrem donar pas a la negociació on abans hi ha hagut opressió.

(article publicar pròximament a Llums de la Ciutat)