La nostàlgia es diu... Trieste.

Primer de tot, he de dir que, sí, he fet una rentada de cara al blog. La qüestió era renovar-se o morir, i en aquest nou trencaclosques trobareu des d'anècdotes personals a articles escrits per a classe o les col·laboracions que faig, passant per allò que escric quan les muses acompanyen. Sigueu benvinguts, doncs, a aquesta nova versió del blog! :)

Avui, amb el solet que ens acompanya, encetem un nou mes. És l'April Fool's Day i me n'adono de com està passant, de ràpid, aquest 2011. I m'he posat a recordar del moment més feliç de tot el que portem d'any. No en fa ni un mes, d'això. Es tracta del passat Carnestoltes, que vaig tenir la sort de poder passar al nord-est d'Itàlia (Trieste, Udine... i Venècia!!). He llegit, a més, l'article de La Trieste de Magris a Llums de la Ciutat, i m'he posat encara més nostàlgica. Trieste té una de les platges més boniques (i tranquil·les! I NETES!) que he vist mai, i és un indret molt acollidor, malgrat la Bora (un fort vent característic de la zona)...

No és ni molt menys un lloc amb un turisme tan massificat com la meravigliosa Venècia. Em pregunto com deu ser, en un dia tan assolellat com el d'avui, com deu ser passejar per allà. Un dels llocs encantadors de la ciutat és la plaça de l'Unità d'Italia:

D'esquerra a dreta, l'antic palau corresponent a quan Trieste formava part de l'Imperi Austrohongarès, amb el daurat que caracteritzava l'art austríac de l'època; el Caffè degli Specchi, un històric de la ciutat, i el Palau de l'Ajuntament. És increïble veure-la de nit, tota il·luminada.

Jo també vaig haver de patir la famosa bora...

És una ciutat on hi han estat i viscut molts escriptors; potser, el cas més popular és el de James Joyce, que té una estàtua just al davant del canal central. No obstant això, també és de visita obligada el Castell de Miramare, al qual s'accedeix tot caminant pel passeig marítim. Es tracta d'un castell del segle XIX, on van viure l'arxiduc Maximilià d'Habsburg i la seva esposa, Carlota de Bèlgica.

La veritat és que molts voldrien tenir un palau ple de luxes, amb vistes a l'Adriàtic i uns jardins enormes... oi?

I el millor de tot? La companyia. Vaig afrontar el vent triestí amb Martina, l'autora del blog La metà più piccola, que precisament ha nascut en aquesta ciutat. Em va acollir una vegada més a casa seva, a Pordenone (ciutat que es troba entre Trieste i Venècia), i em va ensenyar aquests racons tan bonics de Trieste mentre ens anàvem posant al dia de tot el temps que no ens havíem vist. Un temps relativament bo, unes vistes meravelloses... i riures, molts riures. No podré oblidar-ho mai. No només va ser un dels millors dies del que portem d'any, sinó també de la meva vida...