EL TRENCACLOSQUES

Millor prendre-s'ho amb humor

2011-07-11T17:26:00.002+02:00

foto: aprofitaré per a fer autobombo

Venècia, en una de les nombroses, estretes i freqüentadíssimes calles que porten fins al pont de Rialto. La meva sorpresa és majúscula quan m'aturo en una de les botigues de souvenirs i em trobo amb aquesta samarreta, juntament amb les de I love Italia o les de la Università di Venezia que tant es porten des de fa uns anys. I <3 BUNGA BUNGA. Dosis de sarcasme i de sorna a dojo.

Reconec que se'm va escapar una petita rialla quan la vaig veure. En canvi, les meves companyes de viatge, totes dues italianes, se la van quedar mirant amb una cara de ràbia i desdeny que al principi no vaig saber comprendre. Suposo que aquest deu ser un tret que ens diferencia dels nostres 'amics' transalpins. Parlo del nostre sentit de l'humor tan típicament català, amb aquesta ironia fina i la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos o, al menys, prendre'ns tot allò que passa al nostre voltant amb una mica de bon rotllo.

No obstant, és normal que un país amb un patrimoni cultural tan envejable senti vergonya al veure la imatge que la seva classe política ha exportat a la resta del món: la d'un president faldiller i corrupte que té a les seves mans un país que es troba també en una situació gairebé crítica, amb un deute públic que en aquests moments arriba, agafeu-vos fort, al 120% del PIB. "Si fos per mi, dimitiria", assegurava Berlusconi recentment, després de dir que no es presentaria a les generals del 2013, i jo em pregunto quantes cullerades de cinisme haurà posat en aquestes paraules.

Tot plegat, em recorda al Nadal, quan vaig enviar a la família que em va acollir l'estiu passat a Pordenone una cistella amb una ampolla de cava... i un caganer amb la figura de Silvio Berlusconi. A les poques hores vaig rebre un mail d'ells: "hem mort de riure quan ens hem adonat que el caganer era en realitat el nostre estimadíssim Premier. Som l'enveja de tot el barri. On l'has comprat? Que te'n podríem encarregar uns quants més!?". Ho veieu? Amb una mica de sentit de l'humor, tot és una mica més fàcil...

Èxits eclipsats

2011-06-18T19:29:00.001+02:00

El futbol estarà de vacances, però l'actualitat a can Barça, com sempre, no sembla aturar-se mai. Ahir mateix, va ser un dia prou important: Ricky Rubio anunciava la seva marxa del club per provar sort a la NBA, i el Barça Alusport donava un pas de gegant contra el Caja Segovia per a sentenciar la lliga. Del mercat de fitxatges d'estiu al futbol millor ni en parlem, perquè tots ens comencem a conèixer la cançoneta de cada any...

Però el Barça va ser, o hauria d'haver estat, notícia per un altre motiu. Ahir mateix, les noies del FC Barcelona es classificaven per la final de la Copa de la Reina, amb gols de Marta Corredera i Noemi Rubio. A la ciutat de Las Rozas es va viure un partit emocionant, amb trets que recordaven molt als Messi i companyia: una possessió de la pilota que sovint s'apropava al 70%, joc de toc, i dos gols per a treure's el barret.

Portada de la web oficial del Barça, on no apareix res sobre la final de la Copa de la Reina.

Ara bé, podríem comptar amb els dits d'una sola mà els mitjans que han informat d'aquest tema durant la jornada d'avui. És més, la pàgina web oficial del Futbol Club Barcelona no diu absolutament RES del triomf de les noies entrenades per Xavier Llorens en la seva portada. A la Copa de la Reina només en dediquen un petit apunt a la secció de Futbol base, gairebé amagat.

Poca cosa més podem dir sobre les desigualtats entre el futbol masculí i el femení. No només com a diferència de sous, de patrocini i de seguiment mediàtic. Parlem de la condició: al futbol femení ni tan sols se'l considera com a "esport professional". Només cal veure com a la web del Barça apareixen a la secció de plantilles de "futbol formatiu". Les perspectives no sembla que millorin, i és trist. Si ens diem a nosaltres mateixos aficionats a l'esport, ja no entro en culers o no, ens hauria d'agradar l'esport en totes les seves variants. O no?

Una mica més de sort ha tingut Elena Rosell. Aquesta valenciana serà la primera dona espanyola que competirà al campionat del món de MotoGP, substituint el lesionat Julián Simón en el circuit holandès d'Assen, a mans de l'equip de Jorge Martínez Aspar.

La cobertura mediàtica d'aquesta notícia ha estat superior a la del Barça femení en premsa escrita i diaris electrònics (no ha estat així, en canvi, en televisió) i, fins i tot, Rosell ha tingut 'l'honor' de ser Trending Topic a Twitter durant la tarda-nit d'ahir. Repeteixo, la cobertura d'aquesta notícia ha estat superior, però lluny de la que -crec- hauria d'haver tingut.

El de les noies del Futbol Club Barcelona i l'Espanyol, altre finalista de la Copa de la Reina, i el d'Elena Rosell (i el de moltes altres esportistes que segurament ni tan sols coneixeríem) són dos èxits esportius a tenir molt en compte per a tots nosaltres, però, en canvi, queden eclipsats per les notícies de sempre, les de l'esport rei i altres estrelles (la gran majoria d'elles, masculines) del firmament esportiu. I és una llàstima. La solució? La Federació Internacional de Bàsquet en proposa una: canviar la indumentària esportiva actual per una altra de més curta, estreta i, en definitiva, suggerent al públic masculí.

La solució més adequada? En tinc uns quants dubtes. No és aquesta la manera amb què acabaríem amb els comentaris sexistes. De fet, per la xarxa ja corre una petició perquè s'anul·li aquesta norma, la qual jo ja he signat. Perquè s'ha d'aconseguir que l'esport femení tingui l'atenció que es mereix, però sempre d'una manera lícita...

Relax, il·lusió i ganes de treballar

2011-06-14T21:04:00.001+02:00

Acadèmicament, ja estic de vacances. Sembla mentida que hagin passat nou mesos d'aquell "primer dia a la uni" i de tota la desorientació que portàvem a sobre, però bé, toca deixar enrere aquest any de novata i el balanç és prou satisfactori. Vull pensar que he après moltes coses que em serviran en un futur no gaire llunyà i, sobretot, que he crescut com a persona, que he guanyat en confiança amb mi mateixa i que, poc a poc, estic aprenent a espavilar-me en aquest món tan competitiu. Ara toca un descans -espero!- ben merescut. Però, com no podia ser d'una altra manera, amb moltes idees al cap i ganes de fer coses...

Col·laboro des de principis de febrer amb Llums de la Ciutat, un espai creat per companys de la meva facultat on som nosaltres, els estudiants, els qui tenim l'oportunitat d'elaborar els nostres propis continguts en ràdio, televisió, o en la revista de Llums. Fins ara no m'hi he pogut implicar tant com voldria -coses del procés d'adaptació a la uni...-, però ara toca posar-s'hi al 100% perquè aquest nou projecte, Llumsmedia de Produccions S.L., pugui sortir endavant...

La filosofia de les 'llumetes' m'ha atret des d'un bon principi. Ambició i moltes ganes de créixer i seguir aprenent, però sempre amb molta empenta i esforç i, sobretot, amb molt bon rotllo. I ara una servidora aportarà el seu granet de sorra un cop per setmana!

Em trobareu cada dimecres, a la secció de Cultura. Llibres, exposicions, el que se m'acudeixi. També, i això em fa especial il·lusió, m'encarregaré de les cròniques de MotoGP per la secció d'Esports... :-P I, si el temps i agendes ho permeten, alguna entrevista també caurà. També participaria a alguna de les tertúlies d'esports a ràdio i, amb una mica de sort, podré treure la multitasking que porto dins i fer una mica de tele... he dit ja que me'n moro de ganes? No? Doncs això.

No puc fer més que agrair a la família de Llums de la Ciutat per donar-me aquesta oportunitat que penso aprofitar al màxim i donar el 100% de mi mateixa. Em sobren les ganes d'aprendre i tinc l'oportunitat de créixer juntament amb un projecte com aquest...

Què més puc demanar?

Meme literari

2011-06-03T20:45:00.000+02:00

He aprofitat que ja vaig un pèl més tranquil·la d'exàmens per a fer una entrada una mica diferent. Qui em conegui una mica ja sabrà que m'agrada molt llegir, i després d'haver vist aquest test al blog de la Clara, no me n'he pogut estar... i, la veritat, m'ho he passat la mar de bé recordant novel·les i escollint entre totes les que he llegit.

I vosaltres, heu llegit algun d'aquests llibres? Què us han semblat? Accepto (és més, exigeixo) recomanacions, ara que queda poc per les vacances! :)

L'últim llibre que he llegit: Strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson, un clàssic al qual feia temps que li anava al darrere. Vaig trobar fa poc una edició bastant econòmica en anglès de Penguin Books, i no vaig dubtar en endur-me'l :)

Un llibre que va canviar la meva forma de pensar: La elegancia del erizo, de Muriel Barbery. Potser perquè el vaig llegir en 'hores baixes', però de seguida em va omplir d'optimisme...

L'últim llibre que em va fer plorar: No crec que trobi mai un llibre que em faci plorar tant com Marina, de Carlos Ruiz Zafón.

L'últim llibre que em va fer riure: Fever pitch ('Fiebre en las gradas'), de Nick Hornby. L'autor explica la seva experiència com a aficionat de l'Arsenal, fins al punt de convertir-se en un boig pel futbol, i explica anècdotes força divertides...

Un llibre deixat i que no m'han tornat: A sang freda, de Truman Capote.

Un llibre deixat que encara no he tornat: Si això és un home, de Primo Levi. Me'l va deixar la meva millor amiga...

Un llibre que tornaria a llegir: moltíssims! Segurament, El retrat de Dorian Gray, per alguna cosa és el meu preferit...

Un llibre per regalar a cegues: La ladrona de libros, de Markus Zsuzak. Em va encantar l'estil de l'autor i és una història que pot agradar a molta gent...

Un llibre que em va sorprendre per bé: El ángel caído, de Boris Akunin. La novel·la negra és un gènere gairebé desconegut per a mi, però és una història que, simplement, enganxa. Serà per la seva manera d'escriure, per personatges com el protagonista Fandorin, per l'ambientació de la Rússia pre-revolucionària. Però és al·lucinant.

Un llibre que vaig robar: si els e-books que m'he descarregat compten, l'últim ha estat -crec- La alargada sombra del amor de Mathias Malzieu.

Un llibre que vaig trobar perdut: cap, que jo recordi. Si em passés, segurament me'l quedaria.

L'autor del que tinc més llibres: J.K. Rowling, suposo, la saga de Harry Potter ha fet molt...

Un llibre valuós: per mi, Lolita de Vladimir Nabokov, que vaig llegir fa molt poc i també em va sorprendre molt gratament i que ha esdevingut un dels meus preferits.

Un llibre que fa temps que vull llegir: Come Dio comanda ('Com Déu mana'), de Niccolò Ammaniti. Ja em vaig llegir una altre novel·la d'aquest mateix autor, però aquesta feia temps que la buscava en llocs com Casa del Libro, i res de res. Al final el vaig aconseguir a una botiga duty-free de l'aeroport de Venècia, al mes de març... és un llibre que vull llegir-me amb molta calma, i que començaré tan bon punt acabi exàmens.

Un llibre que prohibiria: prohibir-ne, no en prohibiria cap. Vaig acabar avorrint els llibres de Moccia, i els de la Meyer, per posar algun exemple. Però si aquest tipus de novel·les aconsegueixen fer que la gent llegeixi, jo encantada!

El proper llibre que vaig a llegir: Acabo de començar La conjura de los necios, de John Kennedy Toole. El proper, suposo, serà Por quién doblan las campanas, de Hemingway... :)

L'amenaça del vot xenòfob

2011-05-16T22:59:00.007+02:00

Reconec que, una setmana després, encara estic flipant en colors amb el spot de Plataforma per Catalunya de cara al 22-M... però la predicció ambiciosa (i agosarada) de Josep Anglada i companyia per al 2025 no és ni de bon tros el que més m'ha sorprès de tot el que portem de campanya electoral. No m'ha sorprès aquest anunci, ni tan sols les imatges d'immigrants subsaharians enganxant cartells de PxC, en un partit on les seves intencions van quedar clares des del principi arran de les eleccions del 28-N.

La hipocresia feta partit polític (foto: ARA.cat)

Així doncs, aquestes eleccions municipals quedaran marcades per la legalitzada Bildu, pel possible canvi de poder a l'Ajuntament de Barcelona trenta-dos anys després... però també pel discurs xenòfob que s'ha anat implantant a les files del Partit Popular.

Alguns ja s'ho ensumaven, només calia veure com Alícia Croft lluitava aferrissadament contra immigrants il·legals en la versió beta del seu videojoc. Però va ser Xavier García Albiol qui va anar més enllà i, sense l'ajuda de cap mena d'avatar ni plataforma virtual, va incidir en el missatge que immigració equival a delinqüència. "Els gitanos romanesos vénen als barris de La Salut i Llefià [Badalona] a delinquir", deia (i encara diu) convençut, i ell mateix es va encarregar de demostrar aquesta "realitat" portant a passejar per allà diputades de l'UMP francès. No va ser altra que Pilar Rahola qui va carregar contra ell, en el pregó de les festes de Badalona, i en el que possiblement és l'article més brillant de tots que he llegit d'aquesta periodista (que no són pocs, com a lectora assídua de La Vanguardia).

L'alcaldable a "Bachelona".

Alberto Fernández Díaz no ha volgut quedar-se enrere. Tot és qüestió d'agafar un estudi mèdic qualsevol i donar-li la volta al seu plaer: ara resulta que els immigrants han estat els culpables de reintroduir malalties que havien estat erradicades a Barcelona. Una afirmació que, malauradament per a 'Alberto Jones', no està avalada per cap estudi, tal com ha confirmat avui Josep Maria Jansà en una entrevista a El món a RAC1.

Si el discurs d'Anglada ja era prou esfereïdor al seu moment, veure com alguns dels 'pesos pesats' de la política del nostre país s'han apropiat d'aquestes mateixes idees posa els pèls de punta. El pitjor de tot és que el PP podrà aprofitar aquesta mateixa estratègia per embutxacar-se uns quants vots més. Com ha dit Julio Diaz (@jjdiaz87), després d'haver plantejat aquest tema a Twitter, es podrien prohibir els partits xenòfobs, però no les persones que els voten. Perquè, per desgràcia, el vot xenòfob/racista ens amenaça perillosament. Com deia també l'Annn a Twitter, quines són aquestes malalties de què parlen al PP? El racisme? La xenofòbia?

Les seves intencions són clares: aturar les ajudes socials a immigrants i, si cal, expulsar-los del país. La pregunta és, no hi ha cap altra manera de resoldre un tema com aquest, a partir del diàleg i d'intentar la cohesió entre ambdues parts? Ara per ara, aquesta idea sembla més aviat una utopia...

La indignació com a motor del canvi

2011-04-26T19:54:00.002+02:00

Noranta-tres anys. Stéphane Hessel (Berlín, 1917) assumeix que ja li queda poc temps en aquest món. A les seves esquenes ha acumulat gairebé setanta anys de compromís polític: com a membre del Consell Nacional de Resistència dirigit pel general De Gaulle, col·laborant com a diplomàtic de les Nacions Unides i, posteriorment, com a ferm defensor de la causa palestina. Però què és allò que l'ha mogut en tots aquests anys de lluita constant? Ell no en té cap dubte: la indignació.

Stéphane Hessel, l'autor de Indigneu-vos!

Aquest és el tema de què tracta Indigneu-vos!, un dels grans èxits editorials del passat sant Jordi. Vivim en una societat on el poder del diner cada cop adquireix més rellevància, i on aquesta “visió productivista” del món ha acabat apoderant-se de molts dels àmbits de la nostra vida. D'aquesta manera, Hessel es pregunta què se n'ha fet, dels valors democràtics com l'ètica, la justícia i la llibertat.

Així com la segona meitat del segle XX va suposar una etapa de grans progressos en matèria de drets humans, hem viscut una primera dècada del segle XXI marcada per les intervencions militars dels Estats Units de George Bush, la greu crisi econòmica actual, i la falta de compromís per a evitar el canvi climàtic i preservar el medi ambient. No és fàcil identificar els culpables d'aquesta etapa de retrocés. De fet, Stéphane Hessel assenyala més d'una institució com a responsables de tot plegat. Només cal veure com la classe política no ha dut a terme cap pla de desenvolupament econòmic nou ni cap reforma o aportació basada en els valors esmentats prèviament, els mitjans de comunicació no fan altra cosa que imposar un consum massiu que sovint menysprea la cultura, i les entitats financeres es preocupen més dels seus dividends que no pas de l'interès general.

Davant aquest panorama tan complex, Stéphane Hessel ens proposa una cosa: indignar-nos. Com diu José Luis Sampedro, autor del pròleg, “de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història”. “És un valor preciós”, conclou Hessel, “et converteix en una persona militant, forta i compromesa”. Per això, hem de vèncer la indiferència, la pitjor de les actituds, mirar el nostre voltant i veure quines situacions fan que ens indignem. Hem d'aixecar la nostra veu, però sempre de manera pacífica: no exasperant-nos, sinó esperançant-nos.

Optimista o no, aquest petit llibre, de no més de cinquanta pàgines, ens convida no només a la reflexió, sinó que també a l'acció. Stéphane Hessel va trobar aquest sentiment d'indignació per primera vegada quan va entrar a la Resistència, i el va acompanyar també quan va redactar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 -és l'únic dels redactors que encara viu-. Ara, Stéphane Hessel passa el seu testimoni als més joves. Potser aquest esperit és el que ha dut el món àrab a la revolució que estem vivint ara mateix. I, per sort, podem dir que a casa nostra també tenim moltes persones que s'han indignat, per exemple, davant les retallades a Sanitat. Només d'aquesta manera, amb el que l'autor anomena una “insurrecció pacífica”, podrem donar pas a la negociació on abans hi ha hagut opressió.

(article publicar pròximament a Llums de la Ciutat)

U contra u fan quatre.

2011-04-16T14:10:00.001+02:00

Un 'clàssic' sempre dóna molt de sí. Totes les cadenes de televisió compten els dies que queden per a què arribin, els informatius d'esports dediquen programes i programes per analitzar-ne l'abans i el després, els aficionats surten el carrer, per a celebrar, o per a beure i oblidar, o per acabar en una batalla campal contra els Mossos a Canaletes i els voltants. Els bars s'omplen de gom a gom i el país sencer queda totalment paralitzat.

Fins aquí, tot bé. Ara, imaginem-nos tot això multiplicat per quatre.

Si m'ho haguessin dit al principi de temporada, o abans, quan Mourinho va signar pel Madrid, m'hauria espantat moltíssim. A 'ese portugués' li tenia un gran respecte, sobretot després d'aquella dolorosa eliminatòria de Champions contra l'Inter. Ara bé, després del 5-0 a la Lliga, i de les múltiples perles que han sortit de la seva boca... la cosa ha canviat completament. No estic gens nerviosa (la cosa canviarà cap a les 21.30, suposo), i si ho vam poder aconseguir una vegada, podem aconseguir-ho totes les que vulguem. Per probabilitat, algun hauríem de perdre. Però sempre apareixerà Pep per a trencar-nos les estadístiques: ha guanyat tots els clàssics que ha disputat com a entrenador. Cinc de cinc.

Avui toca al Bernabéu, i hi arribem amb l'entusiasme i l'humiltat que ens caracteritza. Ja han quedat oblidades les imatges dels nostres jugadors fent el passadís als nostres rivals. Ara és la imatge del nostre bentornat Puyol besant la senyera la que ha quedat a les nostres retines. Amb una mica de sort, aquesta imatge podrà repetir-se avui.

Jo, de moment, dic un 0-2, gols d'Iniesta i de Messi. I vosaltres, què en dieu? Sigui el que sigui, cordeu-vos el cinturó, que ens ho passarem bé. Paraula de Pep.

La nostàlgia es diu... Trieste.

2011-04-01T16:57:00.001+02:00

Primer de tot, he de dir que, sí, he fet una rentada de cara al blog. La qüestió era renovar-se o morir, i en aquest nou trencaclosques trobareu des d'anècdotes personals a articles escrits per a classe o les col·laboracions que faig, passant per allò que escric quan les muses acompanyen. Sigueu benvinguts, doncs, a aquesta nova versió del blog! :)

Avui, amb el solet que ens acompanya, encetem un nou mes. És l'April Fool's Day i me n'adono de com està passant, de ràpid, aquest 2011. I m'he posat a recordar del moment més feliç de tot el que portem d'any. No en fa ni un mes, d'això. Es tracta del passat Carnestoltes, que vaig tenir la sort de poder passar al nord-est d'Itàlia (Trieste, Udine... i Venècia!!). He llegit, a més, l'article de La Trieste de Magris a Llums de la Ciutat, i m'he posat encara més nostàlgica. Trieste té una de les platges més boniques (i tranquil·les! I NETES!) que he vist mai, i és un indret molt acollidor, malgrat la Bora (un fort vent característic de la zona)...

No és ni molt menys un lloc amb un turisme tan massificat com la meravigliosa Venècia. Em pregunto com deu ser, en un dia tan assolellat com el d'avui, com deu ser passejar per allà. Un dels llocs encantadors de la ciutat és la plaça de l'Unità d'Italia:

D'esquerra a dreta, l'antic palau corresponent a quan Trieste formava part de l'Imperi Austrohongarès, amb el daurat que caracteritzava l'art austríac de l'època; el Caffè degli Specchi, un històric de la ciutat, i el Palau de l'Ajuntament. És increïble veure-la de nit, tota il·luminada.

Jo també vaig haver de patir la famosa bora...

És una ciutat on hi han estat i viscut molts escriptors; potser, el cas més popular és el de James Joyce, que té una estàtua just al davant del canal central. No obstant això, també és de visita obligada el Castell de Miramare, al qual s'accedeix tot caminant pel passeig marítim. Es tracta d'un castell del segle XIX, on van viure l'arxiduc Maximilià d'Habsburg i la seva esposa, Carlota de Bèlgica.

La veritat és que molts voldrien tenir un palau ple de luxes, amb vistes a l'Adriàtic i uns jardins enormes... oi?

I el millor de tot? La companyia. Vaig afrontar el vent triestí amb Martina, l'autora del blog La metà più piccola, que precisament ha nascut en aquesta ciutat. Em va acollir una vegada més a casa seva, a Pordenone (ciutat que es troba entre Trieste i Venècia), i em va ensenyar aquests racons tan bonics de Trieste mentre ens anàvem posant al dia de tot el temps que no ens havíem vist. Un temps relativament bo, unes vistes meravelloses... i riures, molts riures. No podré oblidar-ho mai. No només va ser un dels millors dies del que portem d'any, sinó també de la meva vida...